Un verb és irregular quan, en conjugar-lo, l'arrel o les terminacions no seguixen el model regular de la seua conjugació: anar fa vaig (i no ano), fer fa faig, poder fa puc. Són pocs, però estan entre els més usats de la llengua, així que dominar-los és imprescindible. A més, molts tenen formes característiques del valencià que el separen del català central, i és ahí on convé afinar.
L'AVL en dona els paradigmes en la seua Gramàtica valenciana bàsica. Ací tens els més comuns, amb la forma pròpia del valencià, i els enllaços als casos que tractem en detall.
Els verbs irregulars més comuns
La forma que millor delata la irregularitat i la varietat és la primera persona del present i el present de subjuntiu. Este és el quadre dels essencials en valencià:
| Infinitiu | Jo (present) | Subjuntiu (que jo…) | Nota valenciana |
|---|---|---|---|
| ser | soc | siga | soc sense accent des de 2016 |
| estar | estic | estiga | |
| haver (aux.) | he | haja | |
| fer | faig | faça | central faci |
| dir | dic | diga | central digui |
| poder | puc | puga | central pugui |
| voler | vull | vullga / vulga | central vulgui |
| saber | sé | sàpia | |
| tindre | tinc | tinga | tindre (val.) / tenir |
| vindre | vinc | vinga | vindre (val.) / venir |
| anar | vaig | vaja | central vagi; imperatiu vés |
| veure / vore | veig | veja | central vegi |
| eixir | isc | isca | jo isc, tu ixes, ell ix |
El tret valencià: el subjuntiu en -a i les arrels pròpies
Fixa't en la columna del subjuntiu: el valencià fa faça, diga, puga, vinga, isca, amb -a, mentres que el català central fa faci, digui, pugui, vagi, amb -i. És una de les diferències més sistemàtiques entre les dos varietats, i un text valencià coherent ha de mantindre la sèrie en -a.
Igualment, el valencià preferix els infinitius tindre i vindre (amb la -d-) davant de tenir i venir, i conjuga eixir (isc, ixes, ix) on el central usa sortir. Totes són formes normatives; la clau és no barrejar el model valencià amb el central dins d'un mateix text.
Compte amb la reforma de 2016
Diverses formes verbals irregulars van perdre l'accent diacrític en la reforma de 2016 i encara s'escriuen sovint a l'antiga:
- sóc → soc
- véns, vénen → vens, venen
- dóna, dónes → dona, dones
Ho expliquem en detall en l'article de l'accent diacrític.
Els casos que generen més dubtes
Alguns verbs irregulars concentren dubtes concrets de varietat que hem tractat a banda:
- La 1a persona dels incoatius: «patisc» o «pateixo»?
- La 1a persona dels verbs en -ar: «cante» o «canto»?
- El present de subjuntiu: «que cante» o «que canti»?
- L'imperfet de subjuntiu: «cantara» o «cantés»?
Per què estos errors s'escapen
Amb els verbs irregulars, l'error rarament és inventar-se una forma impossible: és barrejar varietats (posar un faci central enmig d'un text que fa cante i tinc) o arrossegar una grafia antiga (sóc, vénen). Cap de les dos coses «sona malament» aïlladament; només es nota quan es mira la coherència de tot el text.
El nostre corrector valencià revisa la conjugació mantenint el model valencià: detecta les formes de subjuntiu central (faci → faça), les grafies anteriors a 2016 (sóc → soc) i les incoherències de varietat dins d'un mateix text.
Temes de gramàtica relacionats
- Els pronoms febles en valencià
- El gerundi en valencià: quan es pot usar i quan no
- «Patisc» o «pateixo»?
Preguntes freqüents
Com es fa el present de subjuntiu dels verbs irregulars en valencià? En -a: que jo faça, diga, puga, vinga, isca, vaja. El català central el fa en -i (faci, digui, pugui, vagi). En un text valencià cal mantindre la sèrie en -a.
«Tindre» o «tenir»? «Vindre» o «venir»? Totes són normatives, però el valencià preferix tindre i vindre (amb -d-). El present fa tinc i vinc, i el subjuntiu tinga i vinga.
«Sóc» o «soc»? Soc, sense accent, des de la reforma de 2016. La forma sóc amb accent és l'anterior a la reforma.